Anar al contingut principal
Buscar en la web
Contacte

Col·laboracionsMedi marí

Què és el cel sinó un nombre infinit d’illes en el mar de la nit?

Navegando por el cielo Ana Capsir

Erytheia. Revista d’estudis bizantins i neogrecs

Discussions i ressenyes

La revista d’estudis bizantins i neogrecs Erytheia publica en el número 43 una ressenya del llibre «Navegant pel cel. Contes de déus i estreles», d’Ana Capsir, que compartim íntegrament a continuació:

Ana CAPSIR, Navegant pel cel. Contes de déus i estreles, València: Salom Sabar, 2021. 222 pàgs.

Ana Capsir, autora de Mil viajes a Ítaca, torna a viatjar, en aquest cas sota la cúpula protectora del cel nocturn de Grècia. Des del bressol mirem el sostre –ens recorda l’autora– i passem part de la nostra vida (abans més que ara) dirigint la mirada al sostre del món, a la volta celeste. Ovidi considerava (con-siderare en llatí significa ‘observar estreles’, ‘contemplar el conjunt dels astres brillants’, sidera; d’ací va passar a significar ‘pensar’, ‘valorar’, ‘reflexionar’) que el fet de poder alçar la vista al cel es revela com una marca diferencial entre els animals i l’ésser humà, un aspecte que suposa per a aquest un segell de noblesa que engalana la seua condició. I, en certa manera, també per a alguns d’aquells: «estrellera», se’ns diu en El tesoro de la lengua de Covarrubias, de 1611, és «la bèstia que alça molt el cap, que sembla mirar les estreles».

Tots ens hem corprés alguna vegada davant de l’espectacle celeste, l’anomenat «firmament», una paraula una mica paradoxal, perquè no hi ha res més mutable que l’espai estel·lar, com ens recorda Ana: les fases de la lluna, els planetes (que en grec vol dir ‘astres errants’), les estreles fugaces, etc. Però, alhora, el cel es renova cada dia igual a si mateix. Que apropiat que se’ns recorde en el llibre el lema de Bernoulli, que dorm a la catedral de Basilea: eadem mutata resurgo, que, si l’aplicàrem al cel, podríem traduir així: «Torne a nàixer renovat i el mateix»!

Portada d’una separata de la revista Erytheia.

La colonització del cel

No deixa d’impressionar-nos i reconfortar-nos considerar que contemplem les mateixes estreles i moviments que va veure l’home del paleolític, un fet que, sorprenentment, ens uneix a ell. Perquè els humans s’han sentit sempre arrabassats per la fascinació i el temor que mostra la volta celeste des de la nit dels temps, raó per la qual han volgut conquerir aquest espai infinit traçant figures que domestiquen, que fan habitables, els bells i terribles jeroglífics lluminosos. La «colonització del cel» per se és, sens dubte, anterior a l’estudi dels astres a la recerca d’una utilitat, encara que els astres hagen acompanyat també, des de molt antic, pagesos afanyats, pastors humils o mariners atrevits –l’autora d’aquest llibre és navegant– i hagen ajudat els habitants de la terra i del mar a continuar sentint les mateixes vivències que Ulisses: companyia i ajuda en la navegació. Els camins de les estreles, a més –ha deixat dit el poeta Celso Emilio Ferreiro–, també es poden recórrer «amb els ulls encesos / en la tebiesa embriagadora de les faules». I així, el cel ha inspirat sempre els poetes i ha il·luminat llegendes, tant si pugen des de la terra com si s’inspiren en el cel per acabar baixant després a la terra i dialogar amb l’ésser humà i acompanyar-lo.

Un diari de bord

Segons una anècdota de l’Antiguitat, Tales de Milet, absort en la contemplació de les estreles (ací tenim una altra etimologia celeste: «contemplar» significa ‘formar un templum’; procedent de l’arrel *tem, ‘tallar’, ‘delimitar’, tracta de delimitar un espai preeminent, una figura determinada –un temple– en l’oceà de les lluminàries sagrades), Tales, dèiem, va caure en un pou mentre contemplava les estreles, motiu de burla per a una esclava frígia que el va veure. Però el mateix nom de Tales ens fa saber que no són incompatibles la contemplació de la bellesa i la utilitat caiguda del cel. En el llibre es desenvolupen de manera senzilla tots dos aspectes. Podríem dir que el seu llibre és un diari de bord, entés en un doble sentit: un quadern de bitàcola útil per a la navegació i les arts de marinar amb l’ajuda de les estreles, i el lloc on es vessen, en diàleg i companyia permanents, registres molt variats de les seues experiències, inquietuds, records, coneixements i il·lusions. Per això recrea també antigues llegendes recollides ja pels clàssics, com les d’Eratòstenes de Cirene o Arat de Solos, i parla del gegant caçador Orió, de la Lira d’Orfeu, de la forma de Cassiopea i de moltes altres constel·lacions, estreles o planetes. Explica vicissituds històriques relacionades amb la història de l’astronomia, com el concepte d’harmonia musical de les esferes intuït per Pitàgores, o aprofundeix en etimologies com la del nom de Lucifer o el de les Plèiades, la menuda constel·lació que acompanyava la solitud de la poetessa Safo, un estol d’ocells (en grec modern pouliá, ‘ocellets’, i en l’antic peleïades, ‘coloms’) entrevistos al cel, de manera semblant a la consideració de «Cabrillas» entre nosaltres conforme a la nostra fantasia poètica, o reflexiona sobre el nom de la lluna plena en grec modern, pansélinos, ‘la totalment brillant’, o fengári, ‘la que il·lumina’.

L’amor a Grècia

Com és costum en l’autora, en el seu navegar diari mostra el seu amor a Grècia. Què és el cel sinó un nombre infinit d’illes en el mar de la nit? Per això, el llibre s’ompli de lluminàries: descriu llocs com la Samos pitagòrica, Citnos o l’illa d’Elafònissos

«amb la seua gamma de tons que varien des del violeta matutí fins al roig del capvespre, passant per totes les gammes de castanys i marrons al llarg del dia. Les mates i el matoll, abrasats pel sol estiuenc, espinosos i nus com sigil·loses estantigues que projecten ombres filiformes, impossibles fins i tot per als llangardaixos» (pàg. 121),

revivim el port de Kalamata amenaçat per la tempesta, l’estranya terra de Limnares o la menuda illa d’Escorpí (que va ser d’Onassis, tot un personatge tràgic) o qualsevol altre racó de l’Hèl·lade:

«A la platja hi havia un ase marró, amb prou feines distingible del paisatge, que dormisquejava sota la savina de la platja, aclucant els ulls i movent les orelles al compàs de les paraules de la seua mestressa; en els tres dies no l’havia sentit bramar. La pau de l’expressió de l’ama devia haver contagiat el seu cor tossut, i fins i tot quan el renyava, per haver-se escapat muntanya amunt, mirava la vara de càstig amb menyspreu i acudia obedient a la seua crida, deixant-la pujar a la seua gropa pacient» (pàg. 123)

L’autora intenta descriure el sabor de la resina o transcriu cançons gregues. Transmet amb pinzellades poètiques la contemplació del cel i la terra, i la manera de ser dels habitants, els cors dels quals copien el tempo de la mansuetud dels ases i les ones:

«Hi ha una cordialitat innata en aquestes gents que viuen la bellesa mirant el mar, se’ls contagia la naturalitat amb què les ones arriben una rere l’altra davant de la platja, i queden impregnats d’aquesta dolçor de no esperar cap altre regal més gran que la vida» (pàg. 122)

i el que és sens dubte un dels regals de la vida: poder participar de tot allò que naix al cel.

43 (2022) pp. 357-359

José R. del Canto Nieto (IES Madina Mayurqa, P. de Mallorca)

Arxiu

El que s'ha publicat

10 publicacions.

  1. Col·laboracions

    Nova presentació del llibre «Navegando por el cielo»

    El divendres 25 d’abril a les 19:00 h, la Biblioteca d’Alcàsser acollirà una xarrada amb l’escriptora i navegant Ana Capsir, que presentarà els seus llibres Navegando por el cielo. Cuentos…

  2. Col·laboracions

    Navegant pel cel a la Feria del Libro de Valencia

    La Feria del Libro de Valencia, una de les més antigues d'Espanya, és una cita ineludible per als amants de la literatura. Aquest any, entre els llibres que estaran presents…

  3. Col·laboracions

    Gira de presentació de «Navegando por el cielo. Cuentos de dioses y estrellas»

    Des del llançament de la nova edició de l’obra "Navegando por el cielo. Cuentos de dioses y estrellas", Ana Capsir recorre la península per a contar-nos tots els detalls.

  4. Col·laboracions

    Navegando pel cel en la revista MAR de l’ISM

    L’Instituto Social de la Marina dedica la pàgina 4 de la seua revista MAR al llibre recent d’Ana Capsir «Navegando por el cielo. Cuentos de dioses y estrellas». A continuació…

Vore-les totes

Actualitat

Activitats recents

Este lloc web utilitza galetes pròpies i de tercers per al seu funcionament correcte i amb finalitats analítiques. Conté enllaços a llocs web de tercers amb polítiques de privacitat pròpies, que podràs acceptar o rebutjar quan hi accedisques. En fer clic en «Acceptar», acceptes l’ús d’estes tecnologies i el tractament de les teues dades amb estes finalitats.    Política de galetes i més informació
Privacitat